Reivindicació del silenci

Ja fa anys que no surto de casa la nit de Sant Joan. El mal ús i l'abús dels petards han trencat, lamentablement, la bellesa, la força i el magnetisme que conflueixen en el foc

ISIDRE Domenjó

Un amic em comentava l'altre dia que, del llit estant i amb la finestra oberta per combatre la calor, va haver de suportar a altes hores de la nit gairebé dues hores de conversa del seu veí pel telèfon mòbil. I és que els telèfons mòbils han fet apujar el volum de la paraula. Tothom crida quan parla per aquests aparells de tecnologia punta, tant és que sigui en un parc públic, en un restaurant o en la temeritat d'un volant a les mans. I, és clar, la conversa es fa extensiva a tothom qui està situat uns quants metres al voltant. És el que li va passar al meu amic, que es va assabentar, fil per randa, de tot el que el seu veí deia des del balcó de casa. ¿Saben amb qui parlava? Amb la seva xicota. Gran part de la conversa va ser una declaració d'amor... a tot volum. Jo sempre havia pensat que les paraules d'enamorats es pronuncien en veu baixa, gairebé a cau d'orella i, naturalment, en la més estricta intimitat ¡El festeig ja no és el que era!

Ja fa anys que no surto de casa la nit de Sant Joan. I em sap greu, perquè em perdo la màgia de les fogueres, amb tot el simbolisme i amb tota la càrrega antropològica. Però el mal ús i l'abús dels petards han trencat, lamentablement, la bellesa, la força i el magnetisme que conflueixen en el foc. Sembla que la gent rivalitza per veure qui té el petard més estrident i qui el llança amb més imprudència sobre el proïsme. És la cursa per fer-se notar, per ser més que ningú, per cobrir-se de glòria. I és a partir d'aquest creure's l'amo del món que l'home petard sembra la destrucció dels béns compartits, embruta els espais públics i segresta el son dels conciutadans.

¿Què hi poden fer, en aquesta crisi de convivència, els poders públics? Pedagogia del civisme. Però també cal aplicar altres mesures més directes. En termes generals, els ajuntaments són massa laxos a l'hora de fer complir les normes de convivència ciutadana més elementals. La interpretació que fan de les llibertats individuals els ve condicionada per un fals progressisme segons el qual tothom té drets il.limitats a la seva ciutat. I, d'aquesta interpretació, els que en surten més perjudicats són els ciutadans que callen. L'home petard acaba imposant-se sempre a l'home silenci.

Reivindicar el silenci potser és una utopia en plena civilització del soroll. Al capdavall, el problema és que no sabem trobar el nostre propi silenci, aquella pausa en l'acceleració de la vida per gaudir d'un mateix. És clar que la contaminació acústica que patim no ajuda gens a obtenir aquest silenci. Ja ens hem anat acostumat a veure com s'acaba donant la raó a qui més crida. I, atès l'èxit, tots ens hem posat a bramar com a óssos. És la llei de la selva.

Más noticias de este mes | Último mes | Índice general de noticias
Página principal de ruidos.org