 |
   
|
Barcelona, 14/6/2002
PRISMA
Contaminació acústica
GASPAR HERNANDEZ
Dimecres el Parlament va aprovar per unanimitat la llei contra la contaminació acústica. No vol dir això que alguns polítics hagin de rebaixar la seva parauleria o tancar la boca (alguns polítics són contaminació acústica). Això vol dir que es dóna llum verda al projecte de llei aprovat a l'octubre pel Consell Executiu, però introduint-hi esmenes i millores tècniques. Brindem.És bonic, de tant en tant, veure el Parlament al bany maria.El Parlament amb unanimitat no és un torneig d'espases enceses digne de portada, però és eficaç. I de vegades l'eficàcia i les portades són incompatibles.De la mateixa manera que la vida es comença d'estimar quan es comença de perdre, el silenci es comença d'estimar quan es comença de perdre. Els que un dia vam aterrar a Barcelona ara entenem el silenci no pas com una cosa real, sinó com una idea. Una idea etèria, amb alguna cosa de miratge. Estrèpits reals, tangibles: el camió d'escombraries i alguns escombriaries cridant amb alegria mentre els contenidors sagnen de dolor; les ambulàncies que entren i surten del Clínic, o de qualsevol hospital, o de qualsevol base d'ambulàncies; sirenes de camions de bombers; motos adolescents amb un tub d'escapament martellejant; alguns gavians; màquines perforadores; públic televisiu del Mundial de futbol; vianants etílics que van a l'encalç de fluïts sexuals, o que no hi van, o que hi van i no els aconsegueixen i per això criden. I no parlem dels clàxons, d'alguns trens o avions, d'alguns aires condicionats.O d'alguns veïns.
A les ciutats s'entén per veí l'ombra d'un equip d'alta fidelitat, d'un electrodomèstic, de crits matrimonials, d'animals de companyia.Fins aquí tot és correcte (què faríem, si l'aire no estigués impregnat d'humanitat). Pel que em diuen allò inquietant és trucar a la Policia Municipal o a la Guàrdia Urbana quan el veí ens molesta. Aleshores l'ombra és la Policia. Vénen i conviden amablement el veí a baixar la música, o a cridar en veu baixa, o a dir-li al gos que calli. Si us plau, gos, calla. L'endemà tornen.
La policia intentant apaivagar el so dels veïns és la metàfora de l'etern retorn de Nietzche. Com que això no és tan fàcil com posar multes als cotxes aparcats deu centímetres més enllà, al final els agents tornen a la seva condició d'ombres i s'esvaixen, sovint amb l'argument que la pilota està a la teulada dels jutges. De fet, si el veí sorollós està literalment boig i amenaça el veí pacífic, cal anar als jutges. Però sostenen alguns jutges el millor és canviar directament de pis, atès que el procés serà llarguíssim, i que difícilment aquell veí deixarà de ser el nostre veí. En definitiva, caldria dilucidar si el veí és un soroll, o si el soroll és un veí al qual hem d'estimar fins que la mort o el cap de setmana ens separi.
La normativa del Parlament inclou mesures contra tot el catàleg de contaminacions acústiques. Brindem. Tan de bo es portin a terme i la policia tingui eines per no ser una ombra. Però no es podrà evitar la contaminació acústica que, cada dia més, fa l'espècie humana quan parla. Cada cop cridem més. Cada cop ens acostem més a aquella fase històrica de la música transformada en soroll, i per tant de la lletgesa total. A la ciutat la vida es converteix en una nostàlgia del silenci perdut, de la felicitat robada.
Más noticias de este mes | Último mes | Índice general de noticias
Página principal de ruidos.org