 |
   
|
Barcelona, 21/06/2001
Sorolls
Pere Rovira
L a majoria dels sorolls que contínuament ens envolten ja ni els sentim, formen part d'un silenci fals que, si l'escoltem, desapareix sota una remor construïda amb diverses capes de xiulets, motors, xiscles de rodes, sirenes, clàxons i crits. És un baix continu que treballa sempre, acompanyant els solos de soroll que fan els nostres veïns, els cotxes que passen pel nostre carrer, la perforadora de l'obra de la cantonada... L'obligació de sentir aquesta orquestra incansable és un dels canvis més brutals que ha hagut d'experimentar la vida humana. Però també és un dels càstigs que hem acceptat més dòcilment. El soroll potser se'ns ha convertit en una necessitat, i per això deu ser que procurem augmentar la seva presència quotidiana. Hem estat fins i tot capaços de convertir la música en soroll, que és una de les coses més inesperades i desconcertants que podien passar en el món.Per a la majoria dels mortals, la música és un plaer i un consol, i escoltar música sempre havia estat una manera suprema d'escoltar. Ara ja no és així, ara la música s'ha de sentir, a tota hora, a tot arreu. T'has despertat content, fa un dolç matí de final de primavera que convida a passejar, a gastar-lo contemplant la llum festiva, les cares somrients de la gent, la calma silenciosa de les primeres hores del diumenge. A la teva ciutat hi ha un llarg carrer reservat als vianants, un carrer on només se senten passes i converses tranquil·les. S'hi està molt bé, hi ha parelles, criatures, jubilats; les botigues estan tancades, a les terrasses dels cafès la gent esmorza i llegeix els diaris; tot té aquell punt de vida entretinguda en les coses lleus que l'oci pacífic ens regala. L'aire sembla més transparent que el dels dies de cada dia, i els xiscles de les orenetes són més alegres, menys àvids.
Necessitem músiques, ara? No, però de sobte comença a sortir d'uns altaveus potents i negres el so prefabricat d'uns violins que interpreten de la manera més cursi possible una estúpida cançó de moda. I no pots fugir-ne, perquè els altaveus et persegueixen cada cinquanta metres, implacables i sinistres. Per què? Qui els ha demanat? Qui els ha programat? Misteri. Una cosa semblant et va passar ahir a la nit, quan vas haver de sopar sota l'amenaça de la veu repulsiva del cantant que ven més discs de tots. I quan vau marxar del restaurant, i vau voler prendre una copa en un bar molt agradable, obert al perfum dels grans magnoliers que hi ha en el jardí més bell de la ciutat, i us van clavar a les orelles un bram de paquiderm metàl·lic, que cada cinc segons era interromput per una mena de serra que, pel que semblava, anava amputant, centímetre a centímetre, les extremitats del mico més escandalós.
En mig d'aquestes situacions, penses inevitablement en un complot sàdic contra la pau dels ciutadans. Imagines obscures raons polítiques i econòmiques treballant per acabar de sotmetre les voluntats indefenses. Més tard, quan ets lluny dels sorolls que et torturaven i ja només les murgues habituals acompanyen el silenci de la teva casa, arribes a una conclusió potser més certa: que el soroll recreatiu és només una altra manifestació de la invencible estupidesa.
Más noticias de este mes | Último mes | Índice general de noticias
Página principal de ruidos.org